publicacions

VV.AA. (2010): Guia sobre la pluralitat religiosa als centres educatius, Departament d’Ensenyament i Direcció General d’Assumptes Religiosos de la Generalitat de Catalunya.

Aquesta primera edició de la Guia aborda quatre qüestions que poden ser motiu de conflictes ètics als centres educatius: (i) les formes de vestir i l’ús de símbols de l’alumnat i del professorat, (ii) els diferents menús dels menjadors escolars, (iii) els continguts curriculars, i (iv) el calendari escolar. Dóna orientacions ètiques, jurídiques i educatives per abordar aquestes quatre qüestions i, en forma d’annexos, ofereix una recopilació de les referències legals més importants, un recull de fitxes de les diverses confessions presents a Catalunya, un quadre resum de les fitxes, un calendari interreligiós i un apartat de recursos a tenir en compte per aprofundir en alguns dels temes als quals la guia fa referència.* Aquesta primera edició de la Guia va ser coordinada i redactada pel pedagog Francesc Carbonell i pel filòsof Joan Canimas Brugué, i actualitzada i millorada sis anys després (vegeu VV.AA (2016): Guia per al respecte a la diversitat de creences als centres educatius de Catalunya, Generalitat de Catalunya, 2015).

Veure guia

Canimas, J. (coordinador) (2010): Autonomía e Investigación Clínica 2010. Aspectos Éticos y Jurídicos de la Investigación Clínica con Personas Adultas Incapaces. Guía de Análisis para los Comités Éticos de Investigación Clínica. Col·lecció Materials d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social, 2. Fundació Campus Arnau d’Escala

Guia d'anàlisi per als Comitès d'Ètica d'Investigació Clínica dels aspectes ètics i jurídics de la recerca clínica amb persones amb una limitació jurídica de la capacitat d'obrar. Aquesta Guia va ser revisada i ampliada l'any 2013 (vegeu VV. AA. (2013): Guía Investigación Clínica 2013. Aspectos éticos y jurídicos a tener en cuenta en estudios clínicos en fase II y III).

Canimas, J. (coordinador) (2010): Alzheimer i recerca clínica. Guia per a pacients i cuidadors convidats a participar en un estudi clínic.

La recerca clínica amb humans és, tota ella, una activitat d’alta sensibilitat ètica, però encara més quan va dirigida a persones que no tenen capacitat o plena capacitat de consentiment. La majoria de les vegades no és fàcil decidir participar o no en un estudi clínic. I en algunes ocasions esdevé una qüestió molt difícil, per exemple quan s’ha de decidir per una altra persona i el fet de participar-hi comporta riscos i molèsties i, per altra banda, els beneficis són, com en tot estudi clínic, hipotètics. Actualment, les persones afectades i els seus cuidadors no disposen d’orientacions per escrit que els facilitin l’avaluació dels protocols i la presa de decisió respecte de si participen en un estudi clínic o no. La guia Alzheimer i recerca clínica és un primer pas per donar resposta a aquesta situació. La guia està estructurada en dues parts. La primera inclou informació detallada sobre què és una recerca clínica, unes orientacions per valorar els riscos, les molèsties i els beneficis que pot comportar participar-hi o no, i el aspectes ètics i jurídics que cal tenir en compte. La segona és un quadern que pretén orientar a l’hora de prendre la decisió de participar o no en un estudi clínic. Aquesta publicació recull resultats del projecte de recerca finançat l'any 2010 per la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Investigadors principals: Joan Canimas Brugué i Secundí López-Pousa. Equip investigador: Bellera Solà, Jaume; Canimas Brugué, Joan; Conde Sala, Josep Lluís; Garre Olmo, Josep; Gusart Ponsà, Miquel Àngel; Kolacny Arias, Tanja; López-Pousa, Secundí; Llinàs Serradell, Èlia; Monserrat Vila, Sílvia; Piany Bosch, Marta; Solé Carrizo, Eduard; Torres Masó, Sílvia.

Veure el document

Canimas, J. (2009): «Per què és important l’ètica avui?», a Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, 6. Departament d’Acció Social i Ciutadania, Barcelona, setembre de 2009, pàg. 26-31.

Es descriuen les quatre causes que, a criteri de l'autor, fan que l'ètica aplicada avui sigui tant important en l'àmbit de l'acció psico-sòcio educativa: 1. La secularització del pensament; 2. El progrés tecnocientífic i econòmic; 3. L'eclosió de l'alteritat; i 4. El biopoder i el postfordisme.

Veure la revista

Canimas, J.; Relats, V., (2009): «Diàleg», a Quaderns d’Acció Social i Ciutadania, 6. Departament d’Acció Social i Ciutadania, Barcelona, setembre de 2009, pàg. 87-99.

Entrevista de Vicenç Relats a Joan Canimas, en el monogràfic de la revista Quaderns d'Acció Social i Ciutadania dedicat a l'ètica en els serveis socials.

Veure la revista

Canimas, J. (2009): «Apuntes para una ética de la complejidad (o de si hay lugar para la beneficencia, la Piedad y la compasión en la educación social», a Revista de Educación Social, agost de 2009.

Versió revisada i ampliada de l'article publicat l’any 2007 :«Apunts per a una ètica de la complexitat», a Quaderns d’Educació Social, CEESC, monogràfic sobre Ètica i Educació Social, octubre de 2007, núm. 10, pàg. 19-34.   L’ofici d’educador social és hereu directe d’aquelles ocupacions que fins no fa gaire practicaven una intervenció absolutament paternalista. La proximitat d’aquest pretèrit, que en alguns casos encara és present, es nota en el fet que conceptes com ara assistència, beneficència, pietat, compassió, amor o fins i tot moral no es poden mencionar en l’àmbit de l’acció social sense el perill de convocar vells fantasmes. Aquest article pretén cridar l’atenció sobre el fet que en ètica no podem prescindir com si res d’aquests termes i d’allò que evoquen sense caure en un enorme i gèlid empobriment. El pensament laic, i amb ell l’educació social, els hauria de perdre la por, i pensar i trobar la manera de practicar-los en el nou marc en què ens trobem.

Veure l'article

Canimas, J., Carbonell, F. (2008): Educació i conflictes interculturals. Primum non nocere, Eumo Editorial/ Fundació Bofill, 2008.

Aquesta guia parteix del convenciment, gens retòric, que els conflictes ètics interculturals que es donen als centres educatius són una gran oportunitat per al diàleg crític amb les pròpies conviccions, per a l'aprenentatge de la convivència i per a la comprensió del món que ens ha tocat viure. Va destinada al professorat, i especialment a les persones que s'ocupen de la gestió i l'assessorament educatius, per ajudar-los a reflexionar i a intervenir quan es produeixen conflictes de valors en l'àmbit educatiu, ocasionats per la convivència de diferents referents culturals. S'inclou un protocol d'actuació que permet reflexionar sobre la millor manera de respondre a allò que a priori pot considerar-se un conflicte ètic intercultural. Hem d'encetar un debat obert i rigorós per tal d'analitzar i aplicar als centres educatius protocols de bones pràctiques. Aquesta guia vol ser una petita contribució a aquesta tasca, tan complexa com apassionant.

Veure el llibre

Canimas, J. (2008): «De qué hablamos cuando hablamos de autonomía», dins Revista de Servicios Sociales y Política Social, Madrid, núm. 84, pàg. 159-170.

Els professionals de la intervenció psico-sòcio-educativa han col·laborat en l'augment del caràcter polisèmic del concepte autonomia i, tot i això, a vegades l'utilitzen sense especificar a quin tipus d'autonomia es refereixen i sense que sigui possible deduir-ho del context discursiu en què és utilitzat. A judici de l'autor, aquest fet pot dificultar les bones pràctiques i la consecució d'aquells objectius de la intervenció psico-sòcio-educativa relacionats amb l'autonomia, i inclús conculcar drets. Del qual es dedueix: a) que la distinció i coneixement dels diferents tipus d'autonomia i la seva concreció, quan sigui necessari, en documents, protocols i pràctiques professionals en les que apareix, pot arribar a ser un factor de millora de l'eficàcia de la intervenció i de protecció dels drets dels usuaris, i b) que és necessari realitzar una classificació dels diferents tipus d'autonomia per ús de professionals i legisladors.

Veure l'article

Canimas, J. (2008): «Comentaris a la cultura de les persones sordes», a Quaderns d’Ètica Aplicada, núm. 3, pàg. 81-93 (en català, castellà, francès i anglès).

Algunes persones consideren que la sordesa no és una disfunció ni una discapacitat, sinó un tret caracterial que configura una manera de ser i d’estar en el món, una cultura. Per poc que s’hi pensi, això té unes repercussions molt importants, per exemple pot justificar la negativa d’uns pares a que el seu fill sord vagi a una escola d’oients (escola inclusiva), o la negativa a que se li faci un implant coclear o qualsevol altre tractament que li permeti oir, o fins i tot la possibilitat de provocar-li, de diferents maneres i graus d’intervenció, la sordesa. Aquest article és una primera aproximación a aquesta qüestió, que l'autor ha continuar treballant. S'enmarca en una jornada en la qual la Sra. Felisa Pino va fer una conferència, que Joan Canimas va contestar. El llibret recull la conferència de la Sr. Pino i el diàleg posterior.

Veure el llibre

VV. AA. (2008): Força i violència en educació social. Girona: Quaderns d’Ètica Aplicada a la Intervenció Social, núm. 2 (en català, castellà, francès i anglès).

En aquest estudi s’analitza una situació real en la qual un educador social d’un Centre Residencial d’Acció Educativa (CRAE), va donar una bufetada a un noi del centre, el pare el va denunciar i en la sentència el jutge va considerar que l’acció no era punible. Simplificant molt, en el grup de deliberació ètica que es va constituir per abordar aquesta situació, es van manifestar dues tendències contraposades: les persones que consideraven que la bufetada és sempre una acció violenta i denigrant per als infants i adolescents, que s'ha d'estigmatitzar i no permetre en cap circumstància; i les persones que consideraven que en situacions excepcionals i quan hi ha vincle afectiu, una bufetada pot ser molt menys violenta que una contenció física o avisar la policia. Aquest llibret recull els resultats d’aquest procés deliberatiu.

Veure el llibre